Superpol 2

Havia de ser el dia de Julián Simón. El pilot Aspar havia dominat amb mà de ferro tots els entrenaments, es podia proclamar campió del món i tenia tota la seva gent (família, fans, amics...) a les graderies. Home, que celebressin el títol era difícil, perquè havia de treure-li 18 punts a Terol i 14 a Smith, però la possibilitat d'oferir-los una victòria, i deixar el mundial encara més sentenciat, era ben factible. Però el simpàtic pilot de Villacañas va caure en el moment en què havia trencat el grup i iniciava l'escapada en solitari, i s'haurà d'esperar una mica més per celebrar un títol que ha merescut més que ningú aquest any. Segurament Phillip Island serà l'escenari de la festa. La caiguda de Simón va deixar el triomf en mans de tres homes (bé, amb l'edat que tenen més aviat caldria dir-los nanos): Bradley Smith, Sandro Cortese i Pol Espargaró. I el de Granollers els va batre de manera magistral, amb un atac demolidor a tres voltes pel final.

El vaig entrevistar per RAC1 després de la cursa, i vaig quedar impressionat per la maduresa d'aquest nano, que només té 18 anys, i que tot just ha guanyat dues curses al campionat del món, però parla, i el que és més important, corre com un autèntic veterà: coneix perfectament les característiques dels seus rivals i obra en conseqüència, frena abans quan va en grup per no ensenyar a quins revolts pot atacar en cas de final ajustat, i és capaç de dissenyar una estratègia d'atac a poques voltes del final, mentre els seus rivals van amb les pulsacions a mil, els nervis a flor de pell i el ganivet entre les dents. Anar de pressa és essencial (si no ets ràpid no hi ha res a fer), però saber llegir la cursa és el que marca la diferència entre els que arriben a ser campions i els que es queden "només" en pilots ràpids. Tant de bo el futur em doni la raó amb el Pol.

Llàstima de la caiuguda del Marc Márquez, que també era al grup capdavanter (anava segon quan va caure), i tenia opcions de victòria. El cerverí està al nivell dels millors, però la seva moto no... només calia veure com el passaven dos o tres pilots a la recta principal, i ell recuperava posicions a la frenada. Però això canviarà l'any que ve, perquè KTM plega (deixa el mundial), i Márquez pilotarà una RSA, probablement una Derbi de l'equip AJO Motorsport.

Per cert, la millor imatge del gran premi va ser aquesta: Karlos Arguiñano, propietari i partocinador de l'equip Bainet Derbi, emocionat i ruixat amb el cava dels guanyadors pel Pol Espargaró. Llàstima que, per culpa de la pífia de Iannone (que a Estoril va caure) a Misano, aquest text no es tituli "Superpol 3".

Victòria de Lorenzo. Encara hi ha mundial!

Sempre he pensat que, quan un pilot canvia la seva indumentària habitual per lluïr alguna cosa especial (molts porten una decoració de casc diferent al gran pemi del seu país, per exemple), s'està posant a sobre una pressió innecessària. De cara als espectadors està bé, és maco i entretingut que hi hagi coses diferents, però crec que cridar l'atenció d'aquesta manera t'obliga una mica més a fer-ho bé, perquè si et vesteixes 'de gala' i acabes pifiant-la pots acabar fàcilment fent el rídícul. Com li va passar a James Toseland fa dos anys a Donington, que s'havia vestit de dalt a baix de bandera anglesa... per acabar a terra al primer revolt. Ara, quan la cosa surt bé, doncs fantàstic. I Jorge Lorenzo ha vingut a Estoril amb un casc d'astronauta (força aconseguit), perquè, aneu a saber perquè, li feia gràcia commemorar que aquest any en fa quaranta que el primer home va arribar a la lluna. I, disfressat de Neil Armstrong, ha anat com un coet tot el cap de setmana: primer a totes les sessions d'entrenaments (excepte el warm up), i victòria incontestable, escapant-se des del principi a la cursa. Missó complerta.

La cursa ha estat soporífera, amb tot decidit pel que fa a les posicions de podi des de ben aviat. Lorenzo al capdavant, Stoner, que ha tornat en plena forma, a la seva estela però sense inquietar el mallorquí; i tercer Pedrosa, que tampoc ha pogut fer res per atacar l'australià. I més enrere, força més enrere, un Rossi desconegut que ha acabat quart sense haver ni tan sols olorat les posicions de podi. Una cursa avorridísma, però que, ves per on, deixa el mundial d'allò més emocionant: Lorenzo li ha retallat a Estoril 12 punts a Rossi, i ara la diferència entre tots dos és de 18 a favor de l'italià, faltant tres curses (75 punts) per disputar...

Continua essent un avantatge considerable, i més si qui el gaudeix es diu Valentino Rossi; però avui hem vist que Lorenzo està en plena forma, que Rossi i els seus mecànics també poden fallar (Il Dottore ha explicat que s'han equivocat amb la posada a punt, i no tenia prou tracció al pneumàtic de darrere), i que Pedrosa i Stoner, també a un altíssim nivell, es poden erigir en àrbitres de la lluita entre els dos pilots de Yamaha. La lluita pel títol està emocionantíssima, però, això sí, espero veure més avançaments a les properes curses.

I no vull deixar de destacar una altra gran cursa d'en Toni Elias. La va pifiar a l'entrenament oficial, va pedre molt temps buscant una bona roda, i avui sortia 13è. Però, com sol fer quan surt darrere, ha protagonitzat una gran remuntada avançant un bon grapat de pilots fins a acabar sisè, després de batre en un apassionant frec a frec final ni més ni menys que al segon pilot oficial d'Honda, Andrea Dovizioso. Ah, i oferint un altre recital d'avançaments a la frenada de la recta principal, allà on el 2006 va superar Rossi i Roberts amb derrapada (i quina derrapada!) inclosa per aconseguir la seva primera, i fins avui única, victòria a MotoGP. Haurien de batejar aquest primer revolt del traçat amb el nom de Toni Elias!

Gas a fons!!!

Dissabte, 19 de setembre de 2009. El gran dia. Per tots els que ens agrada la velocitat, córrer en un circuit és un objectiu important. Perquè, francament, si no vas a un circuit no pots córrer de debò, a no ser que siguis un boig perillós, un temerari, disposat a arriscar la pròpia vida i, encara pitjor, la dels demés anant a tota pastilla per trànsit obert. Home, a tots ens agrada enroscar una miqueta el puny del gas, però la pròpia consciència, i les ridícules normes actuals de la DGT, exageradament i incomprensiblement restrictives amb els límits de velocitat (entre anar com un boig i fer-ho a pas de tortuga hi ha un raonable terme mig, però l'administració ens obliga a fer la tortuga), fan que no sigui possible aprofitar les prestacions dels nostres vehicles en trànsit obert.

Això sí, per molt que no estigui (gens) d'acord amb l'intervencionisme excessiu i el deliri sancionador (i recaptador) de la DGT, he de dir que estic plenament convençut que, per córrer, has d'anar a un circuit. Per seguretat pròpia i dels demés, i per gaudir tranquilament i totalment del que estàs fent. No hi ha radars ni obstacles, i on s'acaba la pista hi ha àmplies escapatòries, que et permeten buscar el límit (puc frenar una mica més tard? puc passar pel revolt una mica més ràpid?) sense risc d'acabar a l'hospital a la mínima errada. Just el que cal per passar-s'ho pipa enroscant sense contemplacions, i sense por, el puny del gas.

Així que, un cop tots dos vam disposar de l'equipament necessari (moto, bótes, casc, guants i... granota de pell, que és el més car - tot plegat val una pasta gansa, i per uns humils 'currelas' com nosaltres no és fàcil), el meu amic Quico i jo ens vam inscriure a un curs de pilotatge dels que imparteix el pilot del mundial de resistència Dani Ribalta al Parcmotor de Castellolí. Jo ja hi havia rodat, al Parcmotor, quan vaig anar a fer-hi un reportatge per Motoviva. Però van ser poques voltes, i damunt de motos deixades... així que no era qüestió de passar-se de rosca i acabar aixafant-ne alguna. Però amb la meva Honda CB600F Hornet (de l'any 2004), era diferent: és clar que no volia anar per terra, però en conec bé les reaccions, i, en cas de relliscada, al cap i a la fi hauria estat el meu problema, no hagués quedat malament amb ningú. Treballar dins del món de les competicions de motor té alguns avantatges, i vaig aconseguir, tant pel Quico com per mi, pneumàtics de Superesport gentilesa d'un amic que té un equip que corre el CEV i el campionat català (gràcies Edu!!!), així que tant la meva Honda con la seva Suzuki GSX-R750 anaven molt ben calçades. La diferència amb els pneumàtics de carrer és notable...

Vàrem matinar de valent (l'ocasió ho mereixia!), i a un quart de nou del matí ja érem al circuit. Formalitzar la inscripció i passar una breu revisió de l'estat de la moto, bàsicament les pressions dels pneumàtics, van ser els tràmits previs a l'inici del curs pròpiament dit: briefing, primera lliçó teòrica (centrada sobretot en la postura damunt de la moto) i... per fi a pista! Hi havia tres grups, els dels principiants (on fins i tot hi havia un paio amb una Kawasaki Ninja 250), l'intermig (el nostre), i el de perfeccionament, que era ple de gent amb motos preparades per circuit, alguns fins i tot duien escalfadors pels pneumàtics. El traçat de Castellolí és molt variat i divertit, amb força desnivells, revolts de tots mena, i dues rectes, no gaire llargues. En total, més de quatre quilòmetres d'asfalt per gaudir de valent. La pista és ampla, i permet diverses traçades (detall important sobretot per pilots novells com nosaltres), i a més l'organització havia marcat amb cons el punt de frenada i l'àpex (punt més interior) dels revolts, per ajudar-nos a traçar correctament. La veritat és que ajudaven molt, malgrat que la distància de frenada prevista era més àmplia del necessari (naturalment, més val començar prudent i anar frenant cada cop més tard a mida que anaves fent voltes), i no sempre et fixaves en el punt interior, perquè prou feina tenies a fer el revolt.

Vàrem fer sis tandes, tres amb monitor, i tres de lliures. Amb monitor es va en fila de vuit motos, no es pot avançar (s'intercanvien posicions de forma ordenada de manera que tothom fa una volta davant o darrere del monitor), i en una d'elles (la segona) et graven una volta amb video. Després, durant la pausa per dinar, veus la teva volta amb en Dani Ribalta, que et fa comentaris i correccions. A les lliures cadascú va al seu ritme, i sí que es pot avançar. En teoria només està permès a les rectes, i està totalment prohibit fer-ho a la frenada o dins del revolt. Vaig començar amb molt respetce, i molt pendent dels retrovisors (no volia destorbar ningí, ni, encara menys, topar amb ningú), però a mesura que passaven les voltes anava guanyant confiança, i perdia respecte per alguns dels altres pilots.

El motiu? Home, doncs que resulta que atrapes algú (per tant, estàs anant més ràpid), i no et facilita l'avançament. Hi ha massa flipat que es creu Valentino Rossi en una cursa del mundial... però anant a pas de tortuga. La meva moto és una 600cc "naked", així que a les rectes, per motor i aerodinàmica, corria menys que les "R" que portaven la majoria. I resulta que alguns dels que atrapava als revolts (i no que no passava de seguida per no prendre el més mínim risc), apretaven a fons a les rectes, de manera que no els podia avançar. Dins del meu casc va ressonar més d'un: "-la mare que et va parir!!!" (o alguna cosa pitjor). Al cap d'un parell de voltes a ritme de cargol pels trams virats, i sense poder avançar a les rectes, només quedava la solució d'avançar a la brava, frenant més tard, o al mig de revolt. Els primers cops em feia una mica de por, però de seguida li vaig agafar el gust: passar un paio apurant la frenada o fent un interior a l'estil dels que es veuen a les curses és una passada! I ningú em va cridar l'atenció.

Naturalment, les tandes a pista van ser el millor del curset. Pel que fa a la teoria, hi va haver dues classes força interessants, però vaig trobar a faltar més correcions i comentaris per part dels monitors, que (almenys a mi), no em van dir res, amb excepció d'en Ribalta, que és el director del curs. A l'asfalt, dues sensacions especialment plaents: la d'obrir gas a sac a l'inici de les rectes, permetent al motor oferir tot el seu potencial; i, sobretot (això em feia moltíssima il.lusió!) tocar amb el genoll a terra als revolts. Va costar una mica, però a la segona tanda ja vaig rascar un cop la lliscadora esquerra, a la quarta totes dues esporàdicament, i a les dues úlitmes constantment. Genoll a terra a gairebé tots els revolts, inclosos els més ràpids... quina passada!!!! Això sí, entre que no tinc les cames gaire llargues (no arribo al metre setanta), i que la meva moto té els estreps molt avall, a més de tocar a terra amb els genolls sovint rascava l'asfalt també amb les bótes i, sobretot amb els estreps, que són metàl.lics, i es veu que deixaven una estel.la de guspires cada cop que fregaven l'asfalt! Segons en Quico, que és una bala però va tenir el detall de fer unes quantes voltes darrere meu abans de passar-me, era tot un espectacle.

No us puc dir quin va ser el temps de la meva volta ràpida, perquè no ens cornometraven. Hauria estat bé, però així tinc excusa per no quedar en ridícul, hehe. Cap a un quart de set de la tarda es va acabar el curs, i vàrem enfilar el camí cap a casa molt cansats, pero encara més contents, després de tot un dia donant gas i inclinant la moto a cor que vols. Una experiència d'allò més recomenable (per dates i preus, feu una ullada a http://www.fastparcmotor.com/), perquè t'ho passes pipa, i perquè t'ajuda a ser millor conductor, ja que coneixent els teus límits i els de la teva moto pots reaccionar millor i més ràpidament en una situació de risc en circulació normal. Tot plegat, només té un petit inconvenient: que, un cop ho has tastat, només penses en repetir!