Superpol 2

Havia de ser el dia de Julián Simón. El pilot Aspar havia dominat amb mà de ferro tots els entrenaments, es podia proclamar campió del món i tenia tota la seva gent (família, fans, amics...) a les graderies. Home, que celebressin el títol era difícil, perquè havia de treure-li 18 punts a Terol i 14 a Smith, però la possibilitat d'oferir-los una victòria, i deixar el mundial encara més sentenciat, era ben factible. Però el simpàtic pilot de Villacañas va caure en el moment en què havia trencat el grup i iniciava l'escapada en solitari, i s'haurà d'esperar una mica més per celebrar un títol que ha merescut més que ningú aquest any. Segurament Phillip Island serà l'escenari de la festa. La caiguda de Simón va deixar el triomf en mans de tres homes (bé, amb l'edat que tenen més aviat caldria dir-los nanos): Bradley Smith, Sandro Cortese i Pol Espargaró. I el de Granollers els va batre de manera magistral, amb un atac demolidor a tres voltes pel final.

El vaig entrevistar per RAC1 després de la cursa, i vaig quedar impressionat per la maduresa d'aquest nano, que només té 18 anys, i que tot just ha guanyat dues curses al campionat del món, però parla, i el que és més important, corre com un autèntic veterà: coneix perfectament les característiques dels seus rivals i obra en conseqüència, frena abans quan va en grup per no ensenyar a quins revolts pot atacar en cas de final ajustat, i és capaç de dissenyar una estratègia d'atac a poques voltes del final, mentre els seus rivals van amb les pulsacions a mil, els nervis a flor de pell i el ganivet entre les dents. Anar de pressa és essencial (si no ets ràpid no hi ha res a fer), però saber llegir la cursa és el que marca la diferència entre els que arriben a ser campions i els que es queden "només" en pilots ràpids. Tant de bo el futur em doni la raó amb el Pol.

Llàstima de la caiuguda del Marc Márquez, que també era al grup capdavanter (anava segon quan va caure), i tenia opcions de victòria. El cerverí està al nivell dels millors, però la seva moto no... només calia veure com el passaven dos o tres pilots a la recta principal, i ell recuperava posicions a la frenada. Però això canviarà l'any que ve, perquè KTM plega (deixa el mundial), i Márquez pilotarà una RSA, probablement una Derbi de l'equip AJO Motorsport.

Per cert, la millor imatge del gran premi va ser aquesta: Karlos Arguiñano, propietari i partocinador de l'equip Bainet Derbi, emocionat i ruixat amb el cava dels guanyadors pel Pol Espargaró. Llàstima que, per culpa de la pífia de Iannone (que a Estoril va caure) a Misano, aquest text no es tituli "Superpol 3".

Victòria de Lorenzo. Encara hi ha mundial!

Sempre he pensat que, quan un pilot canvia la seva indumentària habitual per lluïr alguna cosa especial (molts porten una decoració de casc diferent al gran pemi del seu país, per exemple), s'està posant a sobre una pressió innecessària. De cara als espectadors està bé, és maco i entretingut que hi hagi coses diferents, però crec que cridar l'atenció d'aquesta manera t'obliga una mica més a fer-ho bé, perquè si et vesteixes 'de gala' i acabes pifiant-la pots acabar fàcilment fent el rídícul. Com li va passar a James Toseland fa dos anys a Donington, que s'havia vestit de dalt a baix de bandera anglesa... per acabar a terra al primer revolt. Ara, quan la cosa surt bé, doncs fantàstic. I Jorge Lorenzo ha vingut a Estoril amb un casc d'astronauta (força aconseguit), perquè, aneu a saber perquè, li feia gràcia commemorar que aquest any en fa quaranta que el primer home va arribar a la lluna. I, disfressat de Neil Armstrong, ha anat com un coet tot el cap de setmana: primer a totes les sessions d'entrenaments (excepte el warm up), i victòria incontestable, escapant-se des del principi a la cursa. Missó complerta.

La cursa ha estat soporífera, amb tot decidit pel que fa a les posicions de podi des de ben aviat. Lorenzo al capdavant, Stoner, que ha tornat en plena forma, a la seva estela però sense inquietar el mallorquí; i tercer Pedrosa, que tampoc ha pogut fer res per atacar l'australià. I més enrere, força més enrere, un Rossi desconegut que ha acabat quart sense haver ni tan sols olorat les posicions de podi. Una cursa avorridísma, però que, ves per on, deixa el mundial d'allò més emocionant: Lorenzo li ha retallat a Estoril 12 punts a Rossi, i ara la diferència entre tots dos és de 18 a favor de l'italià, faltant tres curses (75 punts) per disputar...

Continua essent un avantatge considerable, i més si qui el gaudeix es diu Valentino Rossi; però avui hem vist que Lorenzo està en plena forma, que Rossi i els seus mecànics també poden fallar (Il Dottore ha explicat que s'han equivocat amb la posada a punt, i no tenia prou tracció al pneumàtic de darrere), i que Pedrosa i Stoner, també a un altíssim nivell, es poden erigir en àrbitres de la lluita entre els dos pilots de Yamaha. La lluita pel títol està emocionantíssima, però, això sí, espero veure més avançaments a les properes curses.

I no vull deixar de destacar una altra gran cursa d'en Toni Elias. La va pifiar a l'entrenament oficial, va pedre molt temps buscant una bona roda, i avui sortia 13è. Però, com sol fer quan surt darrere, ha protagonitzat una gran remuntada avançant un bon grapat de pilots fins a acabar sisè, després de batre en un apassionant frec a frec final ni més ni menys que al segon pilot oficial d'Honda, Andrea Dovizioso. Ah, i oferint un altre recital d'avançaments a la frenada de la recta principal, allà on el 2006 va superar Rossi i Roberts amb derrapada (i quina derrapada!) inclosa per aconseguir la seva primera, i fins avui única, victòria a MotoGP. Haurien de batejar aquest primer revolt del traçat amb el nom de Toni Elias!

Gas a fons!!!

Dissabte, 19 de setembre de 2009. El gran dia. Per tots els que ens agrada la velocitat, córrer en un circuit és un objectiu important. Perquè, francament, si no vas a un circuit no pots córrer de debò, a no ser que siguis un boig perillós, un temerari, disposat a arriscar la pròpia vida i, encara pitjor, la dels demés anant a tota pastilla per trànsit obert. Home, a tots ens agrada enroscar una miqueta el puny del gas, però la pròpia consciència, i les ridícules normes actuals de la DGT, exageradament i incomprensiblement restrictives amb els límits de velocitat (entre anar com un boig i fer-ho a pas de tortuga hi ha un raonable terme mig, però l'administració ens obliga a fer la tortuga), fan que no sigui possible aprofitar les prestacions dels nostres vehicles en trànsit obert.

Això sí, per molt que no estigui (gens) d'acord amb l'intervencionisme excessiu i el deliri sancionador (i recaptador) de la DGT, he de dir que estic plenament convençut que, per córrer, has d'anar a un circuit. Per seguretat pròpia i dels demés, i per gaudir tranquilament i totalment del que estàs fent. No hi ha radars ni obstacles, i on s'acaba la pista hi ha àmplies escapatòries, que et permeten buscar el límit (puc frenar una mica més tard? puc passar pel revolt una mica més ràpid?) sense risc d'acabar a l'hospital a la mínima errada. Just el que cal per passar-s'ho pipa enroscant sense contemplacions, i sense por, el puny del gas.

Així que, un cop tots dos vam disposar de l'equipament necessari (moto, bótes, casc, guants i... granota de pell, que és el més car - tot plegat val una pasta gansa, i per uns humils 'currelas' com nosaltres no és fàcil), el meu amic Quico i jo ens vam inscriure a un curs de pilotatge dels que imparteix el pilot del mundial de resistència Dani Ribalta al Parcmotor de Castellolí. Jo ja hi havia rodat, al Parcmotor, quan vaig anar a fer-hi un reportatge per Motoviva. Però van ser poques voltes, i damunt de motos deixades... així que no era qüestió de passar-se de rosca i acabar aixafant-ne alguna. Però amb la meva Honda CB600F Hornet (de l'any 2004), era diferent: és clar que no volia anar per terra, però en conec bé les reaccions, i, en cas de relliscada, al cap i a la fi hauria estat el meu problema, no hagués quedat malament amb ningú. Treballar dins del món de les competicions de motor té alguns avantatges, i vaig aconseguir, tant pel Quico com per mi, pneumàtics de Superesport gentilesa d'un amic que té un equip que corre el CEV i el campionat català (gràcies Edu!!!), així que tant la meva Honda con la seva Suzuki GSX-R750 anaven molt ben calçades. La diferència amb els pneumàtics de carrer és notable...

Vàrem matinar de valent (l'ocasió ho mereixia!), i a un quart de nou del matí ja érem al circuit. Formalitzar la inscripció i passar una breu revisió de l'estat de la moto, bàsicament les pressions dels pneumàtics, van ser els tràmits previs a l'inici del curs pròpiament dit: briefing, primera lliçó teòrica (centrada sobretot en la postura damunt de la moto) i... per fi a pista! Hi havia tres grups, els dels principiants (on fins i tot hi havia un paio amb una Kawasaki Ninja 250), l'intermig (el nostre), i el de perfeccionament, que era ple de gent amb motos preparades per circuit, alguns fins i tot duien escalfadors pels pneumàtics. El traçat de Castellolí és molt variat i divertit, amb força desnivells, revolts de tots mena, i dues rectes, no gaire llargues. En total, més de quatre quilòmetres d'asfalt per gaudir de valent. La pista és ampla, i permet diverses traçades (detall important sobretot per pilots novells com nosaltres), i a més l'organització havia marcat amb cons el punt de frenada i l'àpex (punt més interior) dels revolts, per ajudar-nos a traçar correctament. La veritat és que ajudaven molt, malgrat que la distància de frenada prevista era més àmplia del necessari (naturalment, més val començar prudent i anar frenant cada cop més tard a mida que anaves fent voltes), i no sempre et fixaves en el punt interior, perquè prou feina tenies a fer el revolt.

Vàrem fer sis tandes, tres amb monitor, i tres de lliures. Amb monitor es va en fila de vuit motos, no es pot avançar (s'intercanvien posicions de forma ordenada de manera que tothom fa una volta davant o darrere del monitor), i en una d'elles (la segona) et graven una volta amb video. Després, durant la pausa per dinar, veus la teva volta amb en Dani Ribalta, que et fa comentaris i correccions. A les lliures cadascú va al seu ritme, i sí que es pot avançar. En teoria només està permès a les rectes, i està totalment prohibit fer-ho a la frenada o dins del revolt. Vaig començar amb molt respetce, i molt pendent dels retrovisors (no volia destorbar ningí, ni, encara menys, topar amb ningú), però a mesura que passaven les voltes anava guanyant confiança, i perdia respecte per alguns dels altres pilots.

El motiu? Home, doncs que resulta que atrapes algú (per tant, estàs anant més ràpid), i no et facilita l'avançament. Hi ha massa flipat que es creu Valentino Rossi en una cursa del mundial... però anant a pas de tortuga. La meva moto és una 600cc "naked", així que a les rectes, per motor i aerodinàmica, corria menys que les "R" que portaven la majoria. I resulta que alguns dels que atrapava als revolts (i no que no passava de seguida per no prendre el més mínim risc), apretaven a fons a les rectes, de manera que no els podia avançar. Dins del meu casc va ressonar més d'un: "-la mare que et va parir!!!" (o alguna cosa pitjor). Al cap d'un parell de voltes a ritme de cargol pels trams virats, i sense poder avançar a les rectes, només quedava la solució d'avançar a la brava, frenant més tard, o al mig de revolt. Els primers cops em feia una mica de por, però de seguida li vaig agafar el gust: passar un paio apurant la frenada o fent un interior a l'estil dels que es veuen a les curses és una passada! I ningú em va cridar l'atenció.

Naturalment, les tandes a pista van ser el millor del curset. Pel que fa a la teoria, hi va haver dues classes força interessants, però vaig trobar a faltar més correcions i comentaris per part dels monitors, que (almenys a mi), no em van dir res, amb excepció d'en Ribalta, que és el director del curs. A l'asfalt, dues sensacions especialment plaents: la d'obrir gas a sac a l'inici de les rectes, permetent al motor oferir tot el seu potencial; i, sobretot (això em feia moltíssima il.lusió!) tocar amb el genoll a terra als revolts. Va costar una mica, però a la segona tanda ja vaig rascar un cop la lliscadora esquerra, a la quarta totes dues esporàdicament, i a les dues úlitmes constantment. Genoll a terra a gairebé tots els revolts, inclosos els més ràpids... quina passada!!!! Això sí, entre que no tinc les cames gaire llargues (no arribo al metre setanta), i que la meva moto té els estreps molt avall, a més de tocar a terra amb els genolls sovint rascava l'asfalt també amb les bótes i, sobretot amb els estreps, que són metàl.lics, i es veu que deixaven una estel.la de guspires cada cop que fregaven l'asfalt! Segons en Quico, que és una bala però va tenir el detall de fer unes quantes voltes darrere meu abans de passar-me, era tot un espectacle.

No us puc dir quin va ser el temps de la meva volta ràpida, perquè no ens cornometraven. Hauria estat bé, però així tinc excusa per no quedar en ridícul, hehe. Cap a un quart de set de la tarda es va acabar el curs, i vàrem enfilar el camí cap a casa molt cansats, pero encara més contents, després de tot un dia donant gas i inclinant la moto a cor que vols. Una experiència d'allò més recomenable (per dates i preus, feu una ullada a http://www.fastparcmotor.com/), perquè t'ho passes pipa, i perquè t'ajuda a ser millor conductor, ja que coneixent els teus límits i els de la teva moto pots reaccionar millor i més ràpidament en una situació de risc en circulació normal. Tot plegat, només té un petit inconvenient: que, un cop ho has tastat, només penses en repetir!

Prova BMW K 1300 S

La meva última aparició a MotoViva.

http://www.revistamotoviva.com/bmw-k1300-s-que-grande_id31415/bmw-k1300-s_id1281816

Tot queda igual

Tres mesos de rumors, d'especulacions, d'hipòtesis... El mercat del MotoGP 2010 s'obria més aviat que mai, quan al mes de juny, a Assen (tot just la setena cita d'un campionat de disset) Fausto Gresini anunciava el fitxatge del vigent campió de 250cc, Marco Simoncelli, per la temporada vinent. D'aquesta manera, donava el tret de sortida a un ball de fitxatges que havia de tenir Jorge Lorenzo i Dani Pedrosa com a grans protagonistes (ni Valentino Rossi ni Casey Stoner acabaven contracte al final d'aquesta temporada). I tots dos han estat a prop de canviar d'aires...

Jorge Lorenzo ha rebut propostes serioses, i importants, d'Honda i de Ducati. A Yamaha li oferien menys diners dels que ell volia, i continuar amb la marca dels diapasons encreuats volia dir seguir a l'ombra de Valentino Rossi, que, per mèrits adquirits (jo crec que indiscutibles) és i continuarà sent el pilot número 1 de la marca. Més diners i estatus de número 1? El canvi semblaria lògic, no? El que passa és que la Yamaha M1 és, ara per ara, la millor moto de la graella de MotoGP, i amb ella Lorenzo és molt a prop de batre Rossi. Aneu a saber si estaria tant a prop d'Il Dottore amb l'Honda o la Ducati... I al final el mallorquí va fer aquesta mateixa reflexió: per enfrontar-se a Rossi (que posa a punt la moto com ningú, i que sempre té el millor material), millor fer-ho amb les mateixes armes. Lorenzo es queda a Yamaha.

Pel que fa a Dani Pedrosa, des de bon principi semblava clar que continuaria amb Honda. Amb Rossi a Yamaha, i Stoner a Ducati, es feia complicat imagunar una opció millor pel pilot vallesà que continuar liderant l'equip oficial de la marca de motos més gran del món, tot i que des del canvi de la categoria reina a 800cc no ha estat el més potent de MotoGP. Però que Honda s'interessés per Lorenzo, i que ambdues parts reconeguessin converses públicament, no va agradar gens (lògic) a Pedrosa ni al seu mànager, Alberto Puig. I, mentre d'una banda continuaven collant Honda (els encanta collar, a Pedrosa i Puig) exigint una moto competitiva, per l'altra vessant van començar a parlar amb altres marques. Deixeu-me obrir un parèntesi... És curiós, això d'exigir una moto competitiva: algú es pensa que els enginyers d'Honda fan una moto ingovernable expressament, que no volen guanyar? Algú es pot imaginar que si sabessin com fer la millor moto no l'haurien feta? Ve a ser com si un futbolista fitxa per un equip exigint ser titular, i arribar a la final de la Champioms. Home, dependrà del rendiment, i de com vagi tot plegat, no? Si per guanyar n'hi hagués prou amb la intenció, jo també seria campió del món! El cas és que (ja reprenc el fil), mentre Honda i Lorenzo miraven d'acostar postures, Pedrosa ha fet exactament el mateix amb Yamaha. Tant és així, que hi ha hagut moments en que el canvi de cromos ha estat molt més que una utopia.

Però a Brno, Honda prenia la iniciativa i anunciava un principi d'acord per renovar Pedrosa (i Dovizioso), tot i que l'acord no estava tancat ni els contractes firmats. I el president d'HRC, Tetsuo Suzuki, assegurava que no hi havia cap possiblitat de que Lorenzo corri amb Honda el 2010. Al mallorquí se li tancava la porta de l'ala daurada, però se n'hi obria una altra: Ducati. Quan el mallorquí la va desestimar, els italians van traslladar a Pedrosa la impressionant oferta que li havien fet a Lorenzo, i el Dani va decidir tocar una mica més els c.... (els nassos, vull dir) a Honda dient públicament a Indianàpolis que negociava amb Ducati. Fixeu-vos en quina posició quedava el president d'HRC, Suzuki san, que a Brno havia anunciat que renovava els seus pilots! Al final, aquest dijous a Misano Pedrosa decideix tancar el farol i diu que ja ho té pràcticament tancat amb Honda, i que l'anunci de la renovació és imminent. No sé perquè, avui dissabte encara no hi ha hagut comunicat oficial, potser ara són els japonesos els que es volen fer pregar, però és evident que serà així; el mercat està tancat. Fins i tot Ducati ja anunciat que renova Hayden per 2010. La partida de poker s'ha acabat, i resulta que tots anaven de farol: tot queda igual.

bso.sopa de cabra http://www.youtube.com/watch?v=2uDvDIiLu0w

Ja coneixeu la meva afició per posar banda sonora a tot el que passa... en fi, mercat 2010 finiquitat, pel que fa als equips oficials. La cosa queda així:

Fiat Yamaha: Rossi i Lorenzo

Repsol Honda (pendent de confirmació oficial): Pedrosa i Dovizioso

Ducati: Stoner i Hayden.

Suzuki (l'únic que no es queda com estava): Capirossi i Bautista

Ara, l'any que ve serà de traca: Rossi, Stoner, Lorenzo i Pedrosa acaben contracte al final de 2010. I alguna cosa em diu que, d'aquí a un any, el ball de les cadires serà frenètic.

¡¡¡¡¡IndianàPOLis!!!!!!

Victòria!!! Ja tocava. Fa quatre anys que el Pol Espargaró corre el mundial de 125cc, tres fent la temporada completa. La cursa d'avui a Indianàpolis era la seva 49ena al campionat del món. Tots érem conscients de que es tracta d'un pilot guanyador, un nano amb talent i cap no només per guanyar curses, sinó també per lluitar per ser campió del món. Dues poles, cinc podis, moltes curses entre els millors... però la victòria no arribava. I avui, que és festa major ha Granollers, ha estat el gran dia! Indianàpolis n'hi devia una, perquè l'any passat se li va escapar la victòria perquè van aturar la cursa per culpa de la pluja. Al moment en què va aparèxier la bandera vermella ell anava primer, però la victòria va ser per Nico Terol, que va passar primer per la línia d'arribada a l'última volta anterior a la suspensió. El mundial 2009 també li devia un triomf, el que se li va escapar a Donington Park, altre cop perquè es va posar a ploure quan ell anava primer. El llegendari Indianàpolis Motor Speedway ha fet justícia.

S'ho mereixia, el Pol, i també tot l'equip Bainet Derbi, des del partocinador, el gran Karlos Arguiñano, fins al Xavi, el mecànic de confiança del Pol, que també és un crac, passant per tots i cadascun dels membres de l'escuderia (felicitació especial pels meus amics Ginés, Paco i Pere!). No ha estat un hivern gens fàcil, i, en temps de crisi, quan ningú inverteix un ral enlloc, ells han creat un equip. Un equip guanyador! Que el Pol pot arribar molt lluny ho pensem molts, quasi tots els que seguim d'aprop el mundial de motos. Li faltava una victòria per acabar d'explotar... i ja la té. Que en vinguin moltes més!

F1, València. Stranger in a strange land

Malgrat que musicalment vaig quedar encallat als anys 90, cosa que qualsevol melòman/a consideraria una aberració, m'agrada relacionar situacions amb cançons. I és que hi ha títols que son ideals per descriure algunes vivències. "Stranger in a strange land" és el segon single de l'excel.lent àlbum Somewhere in Time, dels Iron Maiden. Estranger en terra estranya... una cancó que no vaig deixar de taral.lejar el cap de setmana passat.

http://www.youtube.com/watch?v=UswjjSgayeI&feature=related

Vaig anar a València, per cobrir per segon cop (l'any passat ja hi vaig anar) el Gran Premi d'Europa de Fòrmula 1. A la capial del Túria hi vaig ben sovint des de fa una colla d'anys, però, aneu a saber perquè, no m'hi acabo de sentir del tot còmode.... (pista a la foto). Això sí, l'última visita ha estat productiva, i he descobert algunes de les possibilitats nocturnes (sopar, copes, etc) del barri del Carme. Certament, val la pena!

També em sento una mica estrany dins del pàdoc de la Fòrmula 1. Comparat amb el del mundial de motos, tot és més estricte, més glamurós, més transcendent... i, como ho va definir un bon dia el bon amic de TV3 Francesc Latorre, "aquí és difícil parlar fins i tot amb el que fa el dinar". Doncs imagineu-vos quina gràcia si la feina d'un servidor consisteix precisament en fer entrevistes i enregistrar veus! Al final el cap de setmana em va sortir força bé, des de la vessant laboral, però no puc entendre les dificultats exagerades amb que em vaig topar per entrevistar Marc Gené i Pedro De la Rosa. Dos paios que no eren allà per res més que per fer de relacions públiques!!!! Com bé sabeu, tots dos tenen estatus de pilot provador, i no corren... així que esperava que fos relativament fàcil fer-los una entrevista. Doncs ni de conya. Al final al Marc sí que el vaig poder gravar, abordant-lo directament després que una de les noies de pemsa de Ferrari, em digués (molt amablement, això sí) que no podia ser. Pel que fa al Pedro, em refiava del fet que la seva cap de premsa personal és ex companya meva de facultat, i no calia passar pels de premsa de l'equip. Il.lús de mi... no hi va haver manera. Prenc nota per la següent ocasió, assalt directe al pilot, i caixa o faixa: o es deixa gravar, o no vol i te n'oblides, sense haver-ne d'estar pendent tot el cap de setmana total per res.

Pel que fa aspectes organitzatius, els valencians diuen que va anar d'allò més bé (divendres i dissabte no hi havia ni déu, diumenge sí que estava ple), i que han millorat en molts aspectes. No entraré a valorar el fet que la Generalitat Valenciana hagi posat 90 milions de diner públic per garantir la continuitat de l'esdeveniment, ni altres pràctiques político-econòmiques de l'estil (d'altra banda, ben habituals per aquelles contrades), perquè no acabariem mai... Només diré que el circuit fa força goig, amb els boxes instal.lats en antics magatzems, el pàddock a dins del port, etc, però que haurien de cuidar moltes més coses. Per exemple, els pàrkings: el de premsa era una autèntica trampa, en una zona d'antigues indústries en runes, i amb forats a terra (veure foto) que podien haver provocat alguna desgràcia si algun despistat hi fica una roda del cotxe o, encara pitjor, un peu. Glamour!

El Gran Premi en sí em va agradar força. si més no va ser molt més interessant que el de l'any passat. Hi va haver alguns avançaments, una miqueta d'emoció, actuació digna de Fernando Alonso, bon paper del Jaume Alguersuari, que em sa semblar un nano molt educat i amb les idees molt clares (arribarà lluny, no va desentonar gens a la seva segona cursa i amb un dels pitjors cotxes de la graella, el Toro Rosso; només li falta millorar una mica el discurs davant dels micròfons); victòria del veterà Barrichello, que em cau força simpàtic (després de tants anys a l'ombra de Schumacher es mereix alguna alegria) i... EL GRAN XOU DE LUCA BADOER!!!!!

Molt gran, aquest paio. Des d'avui mateix em declaro fan incondicional de Luca Badoer. El campió de la Fòrmula 3000 de ¡¡¡¡1992!!!! era l'home escollit per pilotar el Ferrari del lesionat Michael Schumacher, que havia de venir a substituïr el lesionat Felipe Massa. 38 anys, deu sense córrer una cursa, i assumint el paper de suplent del suplent. El personatge prometia. El dijous, a la roda de premsa prèvia, vaig descobrir un Badoer desafiant en el contingut del discurs, i flipant en la forma. Flipant, dic, perquè semblava talment que anés fumat, parlant molt poc a poc, i amb la veu molt greu. Li vaig agafar afecte, és clar!

Però el xow Badoer no havia fet més que començar: divendres va sumar 5.300 euros en multes en tres excessos de velocitat al pit - lane (no li van explicar que hi ha un botonet per limitar-la?), dissabte va quedar últim, classificant el flamant Ferrari a més d'un segon i mig no del més ràpid, no.... del penúltim, l'inexpert Alguersuari!!! I diumenge, la traca final: dues virolles, drive-trough per sortir malament del pit-stop (es va voler apartar per deixar passar Grosjean, i va passar per fora del límit marcat), i última posició. Personatges així donen una mica d'humanitat i d'alegria a la freda, elitista i narcissista Fòrmula 1. BRAVO, LUCA!!!!

Aleix Espargaró: del sofà a MotoGP!!!

Qui ho havia de dir, fa quatre mesos, quan començava el mundial i el gran dels Espargaró s'havia de resignar a veure-ho des del sofà de casa. No havia trobat patrocinadors, i sense espònsors no hi ha moto. Així de simple, així de cru: sense calés no hi ha curses. Un cop dur per un pilot de només 19 anys, sobretot després d'haver fet el 2008 el seu millor any al mundial, 12è a la general de 250cc. Però, lluny d'enfonsar-se i deixar-ho córrer, l'Aleix ha treballat els darrers mesos més que mai, convertint la frustració de no poder córrer en energia per entrenar-se fort. I, d'aquesta manera, ha estat a punt i en plena forma quan li han arribat oportunitats. La primera va venir del Campionat d'Espanya, amb el projecte de Moto2 de l'equip Promoracing de Dani Devahive. L'Aleix s'hi va implicar de valent, desenvolupant la moto i aconseguint bons resultats al CEV, situant el prototip entre les millors Superstock, i adquirint una bona experiència amb una màquina de quatre temps.

Després va venir el retorn al mundial de 250cc, amb l'Aprilia LE de l'equip Balatonring, en què el pilot de Granollers va impressionar tothom amb una quarta posició a Assen, i una setena a Sachsenring. Només la voluntat dels patrocinacinadors hongaresos, que volien un pilot del seu país (l'inexpert Németh) va impedir que l'Aleix completés el que quedava de temporada, però Aspar (director de l'equip) ja va dir que compta amb ell pel futur... i fins i tot va intentar posar-lo al manillar de la Ducati de MotoGP que l'equip Francisco Hernando i Sete Gibernau havien deixat lliure. La cosa no va tirar endavant, però és un símptoma evident que en pocs mesos l'Aleix havia passat d'estar fora del campionat del món a tenir-hi molt bon cartell.

Tant bo, que la setmana que ve debutarà a Indianapolis com a pilot de MotoGP (el màxim!!!!), amb la Ducati de l'equip Pramac que ha deixat lliure Mika Kallio, qui està substituïnt Stoner a l'equip oficial. A Brno, aquesta moto la va pilotar l'italià Michel Fabrizio, (no va acabar la cursa), però és que Fabrizio és el tercer a la general del mundial de Superbikes, té opcions de lluitar pel títol, o, si més no, ha d'intentar ajudar el seu company a l'equip oficial Ducati, Norick Haga, a defensar el seu lideratge davant l'amenaça del nord americà de Yamaha Ben Spies. I la cursa de MotoGP a Misano coincideix amb la de Superbikes a Nurburbgirng, així que, lògicament, Fabrizio no continuarà pilotant la Ducati de l'equip Pramac. Al test post cursa de Brno, la va provar Mattia Pasini, però està fent el mundial de 250cc amb Aprilia (rival de Ducati), i canviar de marca a meitat de temporada era força delicat. Així que, aprofitant que l'Aleix està lliure de compromissos al mundial, i veient el potencial que va demostrar a Assen i Sachsenring amb l'Aprilia dels hongaresos, l'equip satèl.lit de Ducati ha decidit donar-li l'alternativa al català.

La situació és immillorable pel gran dels germans Espargaró, perquè tindrà l'oportunitat de treure el nas a l'aparador més gran i important del motociclisme mundial, i ho farà sense cap pressió: ningú espera, ni li pot exigir, que faci grans resultats. Sortirà al primer entrenament lliure d'Indianapolis sense haver fet ni un quilòmetre amb una MotoGP, i a sobre ho farà damunt de la Ducati, una moto crítica, que de moment només Stoner ha estat capaç de fer anar realment de pressa. El repte és certament difícil, i el més normal seria que quedés l'últim. Només que s'acosti als temps de Talmacsi i Canepa, ocupants habituals de les últimes posicions de MotoGP, ja haurà complert. I, en cas de fer-ho millor (i estic convençut que ho pot fer) podria donar la campanada, i obrir-se molt bones perspectives de futur. En tot cas, la consigna ha de ser la de Johan Cruyff a Wembley '92: surt i gaudeix. Molta sort, Aleix!

Bautista superstar!!!

Álvaro Bautista no ha tingut un Gran Premi de la República Txeca especialment lluït: divendres va ser quart als entrenaments lliures de 250cc, dissabte es va classificar 8è a l'oficial després de patir una caiguda, i avui diumenge no ha pogut lliutar per la victòria a la cursa del quart de litre. Menys del que espera un campió que aspira a tornar a ser-ho. Però, malgrat tot, el tercer lloc no està gens malament, després d'haver estat a punt de caure quan mirava d'atrapar Simoncelli i Pasini: a sis voltes pel final ha estat a punt de sortir disparat 'per orelles' quan la roda del darrera de l'Aprilia li ha fet una fuetada a la primera xicana de Brno. Setze punts al sarró, i n'hi ha retallat tres al líder Aoyama, ara la diferència és de 12. No n'hi ha per tirar coets, però tampoc és un desastre.

Però és que, un cop acabada la cursa, Bautista n'ha fet una que, si això fos la lliga fantàstica del vicisitudysordidez (un bloc que val molt la pena, amb molta conya sobre la Fòrmula 1, feu-hi un cop d'ull http://vicisitudysordidez.blogspot.com/), hauria estat nomenat, sens dubte, 'star of the race'. I és que en Bautista estava celebrant el podi aixecant roda, i oferint una mica de xou als espectadors, quan, incomprensiblement, ha perdut el control de la moto, i ha anat per terra mentre l'Aprilia feia tombarelles sobre l'asfalt i es desintegrava gairebé per complet! Deu n'hi do, quin paperot...

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20090816/caballito-fallido-de-bautista/567631.shtml

En 'Bati' ha arribat al pit-lane de paquet a la moto d'en Cluzel, i, és clar, no ha pogut posar la seva al parc tancat, com és normatiu, on s'exposen les tres màquines que s'han classificat en posicions de podi. Com a anècdota té gràcia, però segur que al patró de l'equip, Jorge Martínez Aspar, no n'hi ha fet gens ni mica. Perquè aquestes motos valen mooooooooolts calés, i la de Bautista ha quedat destrossada. Ara m'agradaria explicar-vos què s'ha trencat, però no ho faré... perquè seria massa llarg! serà més senzill dir que només han quedat sencers el xassís i el motor. Tota la resta (basculant, llantes, carenats, etc), per llençar. Estem parlant d'una destrossa de MÉS DE 60.000€!!!!! No es pot permitiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiir!!!!!!!!!!!!!!! Ell, conscient que ha quedat ben retratat, s'ho ha pres amb humor.

Anècdota al marge, Bautista està d'enhorabona, perquè l'any que ve correrà a MotoGP, amb una de les dues Suziki oficials, fent parella amb el veterà Loris Capirossi. Tenia també una oferta d'Aspar per pilotar la Ducati que el mànager valencià tindrà l'any que ve a MotoGP, però ell ha preferit canviar d'aires i ser pilot oficial de fàbrica. Que tingui molta sort l'any que ve a MotoGP, i abans, a apretar de valent el que resta de temporada a 250cc, a veure si aconsegueix guanyar el títol.

Rossi afina la novena

El novè títol mundial de Valentino Rossi (serà el setè a la categoria reina, un de 500cc i 6 de MotoGP), ja és només qüestió de temps. Rossi ha aconseguit a Brno la cinquena victòria de la temporada, Lorenzo ha caigut intentant plantar-li cara, i, faltant sis curses perquè s'acabi el campionat Il Dottore ja té 50 punts d'avantatge sobre el mallorquí. I 62 sobre Stoner (que tampoc correrà a Indianápolis ni a Misano), i 77 sobre Pedrosa, que avui ha estat segon. Això ja està dat i beneït, i només queda veure on es proclamarà campió matemàticament. Complimenti, Vale: ets el millor, i punt. Lorenzo ha estat a un gran nivell, però encara està una mica verd per derrotar el rei. Ja tindrà temps, només té 22 anys. I de Pedrosa i Soner a penes n'hem tingut notícies amb comptagotes, aquesta temporada. Ja poden anar forjant la novena corona d'en Vale, perquè no trigarà a posar-se-la.

Al marge de la lluita pel títol, el gran premi de la República Txeca de MotoGP ens deixa un podi amb dos catalans, cosa que feia molt temps que no passava, des del Gran Premi de Qatar de 2004, amb victòria de Gibernau i Xaus tercer. A Dani Pedrosa, el segon lloc no el satisfà: ell s'esperava poder lluitar per guanyar, i a mitja cursa ja no tenia opcions. Aquesta Honda encara ha de millorar força per plantar cara regularment a les Yamaha. Ha rodat sol tota la cursa, sense cap més alicient que mantenir la concentració per no cometre cap errada. El resultat (al cap i a la fi, segon!) és bo, però la cursa... ni fu ni fa.

Pel Toni Elias, en canvi, el tercer lloc és un regal. Més ben dit, un auto regal... malgrat que Jorge Lorenzo hi ha col.laborat decisivament amb la seva caiguda. En Toni encarava el 2009 amb l'estatus de tercer pilot oficial d'Honda (estant en un equip satèl.lit, seria més encertat definir-lo com a semi-oficial), però, a la primera meitat de la temporada, ha estat qui més ha patit la manca de rumb de la fàbrica. La moto de 2009 no funcionava (anava fins i tot pitjor que la versió 2008), i, és clar, la marca es va centrar en trobar el rumb correcte per salvar la cara als dos pilots de l'equip oficial HRC, Dani Pedrosa i Andrea Dovizioso. Tant és així que al Toni més d'una vegada li va tocar provar en Gran Premi peces noves, mentre els de Repsol sortien amb un material menys nou, però més fiable. Després d'un inici de temporada desastrós, en Toni va aconseguir que li deixeissin fer servir el xassís de 2008, i no el maregessin més. A partir d'aquell moment, progressió evident, i resultats cada cop més dignes fins al podi de Brno. Havia de ser el seu any, i ha patit més que mai. I, ara que arriben els resultats, les opcions que queden disponibles per l'any que ve són escasses, i poc atractives. Ell està força desanimat, perquè ara per ara no té moto per 2009, i aquest any el mercat està difícil. La seva única força és fer més resultats com aquest podi.

Provant motos

Algunes de les proves que he fet per Motoviva:


Yamaha XJ6 Diversion. http://www.revistamotoviva.com/yamaha-xj6-diversion-total_id31272/yamaha-xj6_id1268549

Honda VTR 250. http://www.revistamotoviva.com/honda-vtr-250-el-retorno_id31168/honda-vtr-250_id1259190

Kawasaki Ninja 250R. http://www.revistamotoviva.com/kawasaki-ninja-250r-ninja-de-bolsillo_id30291/kawasaki-ninja-250r_id1156097

Ducati Monster 696. http://www.revistamotoviva.com/ducati-monster-696-che-passione_id27831/ducati-monster-696_id478218

Triumph Street Triple. http://www.revistamotoviva.com/triumph-street-triple-675-adrenalina_id23544/triumph-street-triple-675_id503016

Hyosung Comet GT 650ri. http://www.revistamotoviva.com/hyosung-comet-gt-650-ri-deportiva-%e2%80%98low-cost%e2%80%99_id15604/hyosung-comet-gt-650-ri-_id512338

Parcmotor Castellolí

Aquest és el reportatge que vaig publicar a Motoviva sobre el Parcmotor, el centre d'alt rendiment d'esports de motor que la Federació Catalana de Motociclisme ha construït a Castellolí. Una instal.lació impressionant.

http://www.revistamotoviva.com/parc-motor-castelloli-fabrica-de-campeones_id31275/parcmotor-castelloli_id1269305

Brno, o l'imperi d'Abraham

Karel Abraham té 19 anys, corre el mundial de des de 2005, porta el número 17, i el seu nom de guerra a les curses és 'Kabaja'. Enguany, en la seva cinquena temporada, ocupa (després de 10 curses) la quinzena posició a la classificació general de 250cc amb 33 punts, a 126 del líder Hiroshi Aoyama. Els números no enganyen: en 'Kabaja' no és precisament un crack. Però arribes a Brno, i en Karel Abraham apareix a tot arreu, a les tanques puiblicitaries del gran premi, als tríptics de promoció, a la portada del programa... tot plegat té un motiu, Abraham és txec. Però també és txec Lukas Pesek, i el seu palmarès és molt millor que el d'en Kabaja, amb dues victòries i nou podis, mentre que les millors actuacions de l'omnipresent Abraham no superen la setena posició. Que estrany. Busco les seves fitxes, i trobo una pista de reveladora: Karel Abraham és de Brno, i Lukas Pesek, de Praga.

Però és que, més enllà de cartells, tríptics i progames, resulta que l'equip que ocupa el primer box del circuit (sempre reservat a un equip oficial de MotoGP), és el Cardion AB Racing Aprilia del jove Abraham! Potser una mica massa, no? Hi ha el seu camió, després tots els de MotoGP, i molt més enllà, al final del pàdoc, tota la resta d'equips de 250 i 125. I, per si no n'hi hagués prou, el millor aparcament VIP, just a l'entrada del pàdoc (els periodistes hem d'aparcar a uns 500 metres, i fer una bona excursió carregant els ordinadors i altres estris per anar del cotxe al pàdoc, i a l'inrevès), està reservat, ho dexa ben clar un cartellet, per un tal 'Mr. Abraham'. Un Mr Abraham que, ho descobreixo l'endemà al passar pel mateix lloc, condueix un flamant Aston Martin que faria dentetes al mateix James Bond. Collons, en 'Kabaja'!!!

Tot plegat té una explicació senzilla, i que també es diu Abraham, Karel Abraham. Però no és el pilot discret de qui us he parlat fins ara, no... és el pare de la criatura. Karel Abraham senior és l'amo de Cardion, l'empresa de material mèdic que patrocina el Gran Premi de la República Txeca, i també l'equip amb que el seu fill corre el mundial (com a únic pilot de l'escuderia). No només això, el senyor Abraham és ¡l'amo del circuit de Brno! Això sí que és córrer a casa. Tampoc li ha servit de gaire, perquè de les quatre curses mundialistes que ha disputat al traçat de son pare, en Kabaja només n'ha acabat una, i va quedar 14è. Però ell és la imatge del Gran Premi, i fins i tot té paradeta de merxandatge propi, encara que, per resultats i nombre de seguidors, el guanya de llarg el seu compartiota Pesek (això és ben ple de txecs amb samarretes vermelles amb el número 52 d'en Lukas Pesek). Karel Abraham és un dels molts casos de pilots omple-graelles que, tot i no haver demostrar un gran talent per les curses, corre un any rere l'altre el mundial gràcies als calés del seu papà. No hi ha res com tenir duros, eh?

Per cert, al marge de la història dels Abraham, de Brno en vull destacar que és un circuit fantàstic, segurament el millor traçat de tot el mundial. Ràpid, tècnic, ple de desnivells i de xicanes, i amb una pista amplíssima, que permet diverses traçades i tota mena d'avançaments. I està situat enmig de frondosos boscos, amb uns arbres altíssims. La ciutat de Brno no és gaire maca, però hi fan una cervesa excel.lent, la Starobrno. Si en teniu l'ocasió, no deixeu de prendre'n una bona gerra, és boníssima! A la salut del senyor Abraham és clar.

Pedrosa gira la truita

Aquest matí ha arribat a Brno el nou president d'Honda Racing Corporation (des d'ara, HRC), el senyor Tetsuo Suzuki. Sí, té nassos que el president del departament de curses d'Honda es digui Suzuki... El cas és que l'home ha convocat una roda de premsa, tan bon punt ha arribat, i ha anunciat ple d'orgull que Honda té un acord de base amb els seus dos pilots oficials, Dani Pedrosa i Andrea Dovizioso, perquè continuïn a l'equip de fàbrica de la marca dos anys més, fins 2011. Naturalment, al senyor Suzuki li hem preguntat si és veritat que Honda havia fet una oferta a Jorge Lorenzo, i ell ha confirmat que van contactar amb el mallorquí, que hi havia desavinences econòmiques i també en altres aspectes, i que han acabat decidint que la parella Pedrosa - Dovizioso és la millor per Honda.

El curiós del cas és que més tard, després del primer entrenament lliure, Dani Pedrosa ha assegurat que encara no hi ha res tancat, ni molt menys signat... però és força clar que el futur del pilot de Castellar del Vallès continuarà vinculat a Honda (si no és així seria una sorpresa majúscula). El que encara està una mica verd és la renovació de l'acord amb el patrocinador, Repsol, però les peces van encaixant (la continuitat de Pedrosa a l'equip és cabdal en aquest sentit) i tot va encaminat a que l'equip oficial HRC es mantingui un parell d'any més tal com està ara: amb els colors de Repsol als carenats, i Dani Pedrosa i Andrea Dovizioso al manillar de les motos. Ara només falta que les màquines del l'ala daurada tornin a ser la refrerència, com anys enrere, i tornin també els títols. De fet, el senyor Suzuki ho ha dit ben clar: guanyar el títol de MotoGP és el gran objectiu d'Honda per l'any que ve.

Els fets d'avui deixen el futur de Pedrosa gairebé solucionat (falten l'acord total i la signatura del contracte), i esbaeixen els interrogants que envoltaven el pilot vallesà fa cosa d'un mes; quan es va saber que Honda havia temptejat Lorenzo, i el mallorquí, amb tots els asos a la mà (totes les marques el volien), tenia la clau del mercat. Un hipotètic fitxatge de Lorenzo per Honda hauria pogut deixar Pedrosa en una situació delicada, però el mallorquí, creient que tenia tots els trumfos d'aquesta partida, collava de valent sense cap pressa per signar el seu nou contracte. I, mentrestant, tenia bloquejat el mercat de fitxatges de MotoGP.

Tenia, perquè Honda ha decidit fer un pas endavant, i canviar la situació. I de fet, pel que fa a Lorenzo i Pedrosa, s'ha girat com un mitjó: en Dani té la renovació a tocar, i a sobre, després de l'anunci públic de Tetsuo Suzuki (poc comprensible si encara queden aspectes per negociar) la decisió, i la possibilitat de collar una mica més, a les seves mans. En canvi, a Jorge Lorenzo se li tanca la porta d'Honda, única alternativa real a la renovació amb Yamaha, i una gran arma per pressionar la seva actual marca. Lorenzo i Yamaha semblen condemnants a entrendre's, tot i que encara quedaria l'opció de Ducati, que amb Stoner fora de joc per un estrany problema físic del qual no en troben l'arrel ni la solució podria temptar el mallorquí. Però és poc probable que els italians puguin arribar a les xifres que demana Lorenzo, i la Yamaha és una moto que ofereix plenes garanties, mentre la Ducati és una màquina crítica que només Stoner sap portar a la victòria o a posicions de podi regularment. La truita s'ha girat: Pedrosa té a tocar, i a la mà, la solució del seu futur; i ara és a Lorenzo a qui envolten els interrogants.

Porca misèria!!!

Pol Espargaró lidera amb autoritat la cursa de 125cc del Gran Premi de la Gran Bretanya. El pilot català de Derbi va llençat cap a la seva primera victòria al mundial, però a la tretzena volta comença a ploure... i s'atura la cursa. Nova graella de sortida, encapçalada pel Pol, per decidir la cursa amb els temps a zero, a només cinc voltes, i sota la pluja. Sense confiança amb aigua, nerviós i empipat perquè de manera injusta se li ha escapat el triomf, el Pol no és al mateix i de seguida queda despenjat del grup capdavanter. Aigua!

Però, mentre en Pol naufraga a la segona mànega, en Marc Márquez, que ja anava tercer amb pista seca quan s'ha aturat per primer cop la cursa, agafa el relleu i navega cap a la victòria amb més de mig segon d'avantatge sobre els perseguidors. Només té setze anys, i busca el seu primer triomf al mundial. Gairebé el té a la butxaca, falten menys de dues voltes, però... perd el control de la KTM i cau. Aigua altre cop. Almenys guanya Simón, que es un bon nano, i encarrila el mundial amb 50 punts d'avantatge al capdavant de la general, perquè els seus companys a l'equip Aspar Gadea i Smith, rivals immediats a la general, cauen. Ta bé... però no compensa la decepció pel que els ha passat al Pol i a en Marc, i també a en Joan Olivé, que als entrenaments tenia molt bon ritme tant en sec com en pluja i ha estat atropellat i enviat a terra a la primera volta pel kamikaze del Ianonne. Rabat també ha abandonat. Quin desastre!

La cursa de 250cc no la segueixo amb tant interès, la veritat. Amb l'Àxel Pons sempre a les posicions de cua, i sense l'Aleix Espargaró a la pista (per cert, flamant retorn a la competició de l'hongarès Németh... ha caigut a la primera volta! els patrocinadors hongaresos deuen estat contentíssims), miro la cursa sense grans favoritismes. En tot cas, em decanto per Bautista, que és segon, o per Aoyama, que aconsegueix una merescuda victòria. El gran Waldmann ha caigut, i l'exòtic i simpàtic Wilairot es retira tot dient que la moto no va bé, i provocant un cabreig monumental del seu equip. Tot plegat, ni fred ni calor.

Però queda MotoGP! Rossi té la pole, però Pedrosa i Lorenzo, segon i tercer, han estat més constants als entrenaments. Poden guanyar. Continua plovinejant, però sense descarregar fort, i es fa difícil triar els pneumàtics. Al final tothom posa slicks, menys Stoner i Hayden, que se la juguen amb els de pluja i la pifien. Comença la cursa, i a la segona volta es posa primer.... ¡¡¡¡Toni Elias!!!! Som-hi, naaaanuuuuuuuuu!!!!!!!!!!!!!!!!! (es nota que em cau molt bé?). El manresà planta cara als oficials de Yamaha (Rossi i Lorenzo) i Honda (Pedrosa i Dovizioso), amb el seu estil agressiu i espectacular. Massa bonic... a la setena volta, trepitja la línia blanca i a terra. Aigua!




Però ara és Lorenzo qui va al capdavant. Ja toca que el mallorquí guanyi al Rossi, ni que sigui per posar interès al campionat. A la volta següent, quan començava a obrir forat, també toca la línia blanca (segueix caient un txiri-miri d'allò més empipador) i cau. Aaaaaaiguaaaa!!!!!!! Queda Rossi al davant, amb Dovizioso, mentre Pedrosa es comença a despenjar. Ep, caiguda de Rossi! Almenys el mundial continua obert... però no tant, perquè Il Dottore s'aixeca com si res no hagués passat, torna a pujar a la moto (la Yamaha M1 està intacta, i ell tampoc s'ha fet mal: fins i tot quan cau, ho fa bé), i es reincorpora la cursa 11è per remuntar i acabar 5è. Per treure's el barret. La cursa la guanya Dovizioso, que celebra el seu primer triomf al MotoGP d'una manera tan grisa i aigualida com el dia que fa. Quin paio més soso.

En el moment de la caiguda d'en Rossi, almenys ens quedava Pedrosa rodant tercer. Com a mínim, celebrarem algun podi! Doncs tampoc, perquè incomprensiblement en Dani alfuixa el ritme poc després de l'equador de la cursa, quan comença a ploure una mica més, i va perdent posicions de manera alarmant. El passa gairebé tothom: De Puniet, Edwards, De Angelis, Rossi (després de caure), Toseland, Melandri i fins i tot Canepa, que acostuma a ser gairebé sempre l'últim. Pppfffff.... Més aigua, i naufragi global dels nostres pilots.

Tarda de més pluja i força feina (això sí, tinc una bona entrevista pel Tu Diràs de dilluns!), acabo marxant del circuit a les 9 del vespre tocades, i encara hi ha embús a la carretera. No voldria ser reiteratiu, però altre cop toca dir.. aigua! Arribo a Nottingham a un quart d'onze, és diumenge a la nit a Anglaterra, en una ciutat petita, per tant restaurants tancants, i l'única opció per sopar alguna cosa és... no.... segur?... va, no fotis.... buf... McDonald's. Tocat i enfonsat.

Bye bye Donington, perquè l'any que ve el Gran Premi de la Gran Bretanya es farà a Silverstone. Malgrat el seu excel.lent museu de cotxes de curses, no crec que el trobi a faltar. Bon vent i barca nova!